Larga noche de julio 
Director: Lluís Josep Comerón
Guió: Lluís Josep Comerón, Jorge Illa
Intèrprets: Eusebio Poncela, Simón Andreu, Juan Ribó, Marisa Paredes
Música: Juan Pineda
Any d’estrena: 1974
País: Espanya
Durada: 1h 23min
El mundial de resistència al costat de casa
Fins fa a escassos vint-i-cinc anys el circuit de Montjuïc es convertia, durant un cap de setmana, en el centre neuràlgic del motociclisme ibèric. Les 24 Hores eren possiblement una tortura insofrible per a molts veïns... i una benedicció per als motoristes de la ciutat, que acudien en massa, dia i nit, a gaudir amb les evolucions de les màquines en el tècnic i perillós circuit del parc. Per als afeccionats locals les 24 Hores eren una cita ineludible.
Tot i que a Montjuïc hi van córrer les motos i cotxes des d’abans de la guerra, les 24 Hores van ser possiblement la prova més popular de totes les que s’hi van celebrar. La primera edició es va córrer el juliol de 1955, i a la darrera l’octubre de 1986, sempre organitzades per la Penya Motorista Barcelona. Prova de referència de l’especialitat a la península, les 24 Hores van puntuar per al campionat del món fins el 1982. El boicot dels pilots, que exigien lògiques mesures de seguretat per córrer en un circuit amb arbres i fanals a banda i banda de la pista, va significar l’adéu definitiu al mundial. Fargas, Busquets, Grau, Cañellas, Leon, Chemarin, Joey Dunlop... molts noms il•lustres i infinitat de pilots desconeguts rodaren en el sinuós, i exigent traçat barceloní. La mort el 1986 de Mingo Parés i l’elevat cost d’organitzar una prova en un circuit no permanent van resultar determinants: la XXXII edició d’aquell any resultaria la darrera ocasió en que les motos bramarien al parc durant 24 hores seguides.
Les que resultaren les últimes 24 Hores van ser el punt i final d’un debat que feia anys que durava, en el que es qüestionaven la màgia i el caliu d’una prova única en un circuit extremadament perillós per a les potents màquines dels ‘80.
“El último relevo”. Així titulava Claudi Boet l’editorial de la revista Motociclismo l’octubre de 1986, i que acabava:
“No iré más a Montjuïc, a pesar de que este año volví a vivir, por unos instantes, la magia de todo aquello. Pero la notícia de la muerte de Mingo, de un amigo, mientras estaba en el control 10, me heló la sangre y bajó el telón de la magia de lasc 24 Horas. No quiero volver a Montjuïc a ver morir a un amigo, aunque este supiera a que se exponia, a pesar de los pesares.”
Al mateix Motociclismo Luis Carlos Alcoba descrivia la cursa des d’una òptica molt més lírica:
“La magia de Montjuic ni se ve ni se toca: se siente. Son las tiendas de campaña diseminadas por el parque, plantadas a toda prisa para no perderse la salida. La magia son los equipos modestos, formados por dos amigos, un primo, la novia y una furgoneta prestada. También es magia recorrer de noche el circuito, con las luces de la ciudad a tus pies, los faros de las motos abriendo la noche, los chiringuitos ayudando a mantener las fuerzas y algún francés durmiendo en el césped. (...) Montjuïc es eso y más, y no se debe perder.
La Moto de la pel.lícula: Bultaco Metralla
ME-TRA-LLA! Batejada d’aquesta forma tan explosiva i avui políticament incorrecta, Bultaco presentà aquest model de carretera d’orientació marcadament “sport” el 1962. La primera Metrall muntava un motor de 200 cc i 4 velocitats. La segona versió
del model, del 1966 I denominada MK2 fou possiblement la màquina d’asfalt més reeixida de la marca de Sant Adrià del Besòs. La cilindrada ja era de 250cc, el nou motor muntava un canvi de 5 velocitats, i la roda davantera lluïa un fre de doble lleva ventilat. En el seu dia fou la quart de litre més ràpida de la producció mundial i es convertí en un referent en la competició, gràcies al seuperestable bastidor i a uns equips de potenciació coneguts com “kit américa”. A la rabiosa Mk2 la succeïren la GT, GTS i GTS amb fre de disc. Tres models que ni assoliren l’èxit (ni tan sols les prestacions), de la seva predecessora Mk2.
La protagonista mecànica de la pel•lícula és una Metralla representativa de com es corria en els setanta: millorant màquines de sèrie amb components de procedència diversa, creant autèntics “meccanos”, més o menys efectius. Bastidor i suspensions Bultaco, motor possiblement de Pursang, fre davanter de doble lleva ventilat Montesa, dipòsit de combustible “kit America”, seient Blitz i parafangs davanter possiblement transplantat d’una Ducati. Amb motos com aquesta, fruit del tunning de circumstàncies dels anys 70, molts equips modesto
s corrien les 24 Hores compartint pista amb potents esquadres de nivell internacional.
Una altra Bultaco, la 360 de De Juan – Alguersuari es classificà en segona posició en les 24 Hores de 1973, any del rodatge de la pel.lícula. La Ducati de Grau – Cañellas en va ser la guanyadora, i el tercer graó del podi fou per a l’Honda de Godier – Genoud.
Complertaven l’heterogenia inscripció d’aquell any marques d’arreu del món, sent possiblement la mecànica més exòtica la Bira 1000, una 4 cilindres amb base OSSA, que no acabà la prova.
Guió: Lluís Josep Comerón, Jorge Illa
Intèrprets: Eusebio Poncela, Simón Andreu, Juan Ribó, Marisa Paredes
Música: Juan Pineda
Any d’estrena: 1974
País: Espanya
Durada: 1h 23min
Lladres i serenos (i benzina) 
Quan Lluís Josep Comerón (Mataró, 1926) va assistir per primera vegada a les 24 Hores de Montjuïc va quedar prendat per la força, la plàstica i la vitalitat de la prova, i decidí escriure un guió amb la popular cursa de resistència com a fil conductor.
Conscient de l’escassetat de recursos amb que hauria de treballar, Comerón va escriure un guió adaptat a una producció de cost moderat. “Larga noche de julio” es va rodar amb escassos mitjans (el pressupost era de 4 milions de pessetes en una època en que el cost mig d’una pel.lícula superava els 20 milions), i de forma gairebé artesanal. El temps ha fet de Larga noche de julio un valuós testimoni del circuit de Montjuïc i les 24 Hores (es va rodar durant l’edició de 1973), i un dels clàssics indiscutibles de l’escàs cinema motociclista de l’Estat.
Lluís Josep Comerón (Mataró, 1926) ha participat com a guionista o director en gairebé una trentena de produccions. De formació autodidacta, va debutar com a guionista amb “La legión del silencio”, el 1956. D’entre l’ extensa obra de Comerón, en destaquen els que dirigí el realitzador Isasi Isasmendi, com Las Vegas 500 millones, estrenada el 1968.
Creador polifacètic, s’ha dedicat professionalment a la televisió i ha escrit la novel.la “Una cantonada al desert”, finalista del premi Josep Pla el 2001.
Quan Lluís Josep Comerón (Mataró, 1926) va assistir per primera vegada a les 24 Hores de Montjuïc va quedar prendat per la força, la plàstica i la vitalitat de la prova, i decidí escriure un guió amb la popular cursa de resistència com a fil conductor.
Conscient de l’escassetat de recursos amb que hauria de treballar, Comerón va escriure un guió adaptat a una producció de cost moderat. “Larga noche de julio” es va rodar amb escassos mitjans (el pressupost era de 4 milions de pessetes en una època en que el cost mig d’una pel.lícula superava els 20 milions), i de forma gairebé artesanal. El temps ha fet de Larga noche de julio un valuós testimoni del circuit de Montjuïc i les 24 Hores (es va rodar durant l’edició de 1973), i un dels clàssics indiscutibles de l’escàs cinema motociclista de l’Estat.
Lluís Josep Comerón (Mataró, 1926) ha participat com a guionista o director en gairebé una trentena de produccions. De formació autodidacta, va debutar com a guionista amb “La legión del silencio”, el 1956. D’entre l’ extensa obra de Comerón, en destaquen els que dirigí el realitzador Isasi Isasmendi, com Las Vegas 500 millones, estrenada el 1968.
Creador polifacètic, s’ha dedicat professionalment a la televisió i ha escrit la novel.la “Una cantonada al desert”, finalista del premi Josep Pla el 2001.
El mundial de resistència al costat de casa
Fins fa a escassos vint-i-cinc anys el circuit de Montjuïc es convertia, durant un cap de setmana, en el centre neuràlgic del motociclisme ibèric. Les 24 Hores eren possiblement una tortura insofrible per a molts veïns... i una benedicció per als motoristes de la ciutat, que acudien en massa, dia i nit, a gaudir amb les evolucions de les màquines en el tècnic i perillós circuit del parc. Per als afeccionats locals les 24 Hores eren una cita ineludible.
Tot i que a Montjuïc hi van córrer les motos i cotxes des d’abans de la guerra, les 24 Hores van ser possiblement la prova més popular de totes les que s’hi van celebrar. La primera edició es va córrer el juliol de 1955, i a la darrera l’octubre de 1986, sempre organitzades per la Penya Motorista Barcelona. Prova de referència de l’especialitat a la península, les 24 Hores van puntuar per al campionat del món fins el 1982. El boicot dels pilots, que exigien lògiques mesures de seguretat per córrer en un circuit amb arbres i fanals a banda i banda de la pista, va significar l’adéu definitiu al mundial. Fargas, Busquets, Grau, Cañellas, Leon, Chemarin, Joey Dunlop... molts noms il•lustres i infinitat de pilots desconeguts rodaren en el sinuós, i exigent traçat barceloní. La mort el 1986 de Mingo Parés i l’elevat cost d’organitzar una prova en un circuit no permanent van resultar determinants: la XXXII edició d’aquell any resultaria la darrera ocasió en que les motos bramarien al parc durant 24 hores seguides.
Les que resultaren les últimes 24 Hores van ser el punt i final d’un debat que feia anys que durava, en el que es qüestionaven la màgia i el caliu d’una prova única en un circuit extremadament perillós per a les potents màquines dels ‘80.
“El último relevo”. Així titulava Claudi Boet l’editorial de la revista Motociclismo l’octubre de 1986, i que acabava:
“No iré más a Montjuïc, a pesar de que este año volví a vivir, por unos instantes, la magia de todo aquello. Pero la notícia de la muerte de Mingo, de un amigo, mientras estaba en el control 10, me heló la sangre y bajó el telón de la magia de lasc 24 Horas. No quiero volver a Montjuïc a ver morir a un amigo, aunque este supiera a que se exponia, a pesar de los pesares.”
Al mateix Motociclismo Luis Carlos Alcoba descrivia la cursa des d’una òptica molt més lírica:
“La magia de Montjuic ni se ve ni se toca: se siente. Son las tiendas de campaña diseminadas por el parque, plantadas a toda prisa para no perderse la salida. La magia son los equipos modestos, formados por dos amigos, un primo, la novia y una furgoneta prestada. También es magia recorrer de noche el circuito, con las luces de la ciudad a tus pies, los faros de las motos abriendo la noche, los chiringuitos ayudando a mantener las fuerzas y algún francés durmiendo en el césped. (...) Montjuïc es eso y más, y no se debe perder.
La Moto de la pel.lícula: Bultaco Metralla
ME-TRA-LLA! Batejada d’aquesta forma tan explosiva i avui políticament incorrecta, Bultaco presentà aquest model de carretera d’orientació marcadament “sport” el 1962. La primera Metrall muntava un motor de 200 cc i 4 velocitats. La segona versió
del model, del 1966 I denominada MK2 fou possiblement la màquina d’asfalt més reeixida de la marca de Sant Adrià del Besòs. La cilindrada ja era de 250cc, el nou motor muntava un canvi de 5 velocitats, i la roda davantera lluïa un fre de doble lleva ventilat. En el seu dia fou la quart de litre més ràpida de la producció mundial i es convertí en un referent en la competició, gràcies al seuperestable bastidor i a uns equips de potenciació coneguts com “kit américa”. A la rabiosa Mk2 la succeïren la GT, GTS i GTS amb fre de disc. Tres models que ni assoliren l’èxit (ni tan sols les prestacions), de la seva predecessora Mk2.La protagonista mecànica de la pel•lícula és una Metralla representativa de com es corria en els setanta: millorant màquines de sèrie amb components de procedència diversa, creant autèntics “meccanos”, més o menys efectius. Bastidor i suspensions Bultaco, motor possiblement de Pursang, fre davanter de doble lleva ventilat Montesa, dipòsit de combustible “kit America”, seient Blitz i parafangs davanter possiblement transplantat d’una Ducati. Amb motos com aquesta, fruit del tunning de circumstàncies dels anys 70, molts equips modesto
s corrien les 24 Hores compartint pista amb potents esquadres de nivell internacional.Una altra Bultaco, la 360 de De Juan – Alguersuari es classificà en segona posició en les 24 Hores de 1973, any del rodatge de la pel.lícula. La Ducati de Grau – Cañellas en va ser la guanyadora, i el tercer graó del podi fou per a l’Honda de Godier – Genoud.
Complertaven l’heterogenia inscripció d’aquell any marques d’arreu del món, sent possiblement la mecànica més exòtica la Bira 1000, una 4 cilindres amb base OSSA, que no acabà la prova.
No hay comentarios:
Publicar un comentario