Dissabte 23 d’octubre (18h): El último sábado (que serà, de fet, el penúltim)

Després de l’èxit sense precedents de la primera sessió, una mica de cine social per a la segona de les projeccions del cicle. Com és habitual convidarem els protagonistes mecànics de la histpòria: Una il.lustre NSU Max, una esquemàtica Derbi Antorcha, i mirarem de fer reincidir la Bultaco Metralla 62. Localitzats també un motocarro i un tramvia, hem hagut de declinar l’oferiment per exposar-los perquè no passen per la porta.

El último sábado

Director: Pere Balañá
Guió: Pere Balañà, Lluis Romero
Intèrprets: Julian Mateos, Ma Luisa Ponte, Antonio Ferrandis, Silvia Tortosa, Eleonora Rossi Drago
Música: José Solá, Karina, Los Sirex
País: Espanya
Any: 1966
Durada: 1h 21 min

Motos, velocidad y ritmos ye-ye
El último sábado es, juntament a La piel quemada de Josep Maria Forn, un dels escassos exemples de cinema de to neorrealista i de crítica social produït a Catalunya. La fal•lera per les motos de José Luis, fill d’immigrants i que viu a l’extrarradi de Barcelona, condiciona la seva vida, que transcorre entre la feina de repartidor a l’editorial “Claris”, la colla d’amics i l’afició a les curses a Montjuïc.
Pere Balañà (Barcelona 1925 – 1985) va rodar la primera versió d’ El último sábado com un curt amateur, el 1959. La versió definitiva, estrenada el 1966, va rebre bones crítiques tot i resultar un fracàs comercial i de taquilla. Va ser el primer i últim llarg metratge de Balañà.
La propaganda de l’època deixa clares les intencions del director: “un film realista, ausente de falsos prejuicios y pudores mojigatos, con visión clara y sin concesiones”.

El cineasta enginyer
El Pere Balañà i Bonvehí enginyer estudià a Barcelona i es graduà amb el projecte d’una instal•lació cinematogràfica. Treballà per al fabricant de càmeres Paillard-Bolex, on arribà a ser el director tècnic.
Com a realitzador, Balañà debutà en el cinema amateur amb “De rejones”, el 1953. Estudià direcció a l’Instituto de’Experièncias Cinematograficas a Madrid, on es diplomà el 1963, i obrí els estudis Kinesia a Barcelona. L’empresa esdevingué poc després Profilmes, la productora amb la que rodà El último sábado.
Balañà ingressà als estudis de Miramar, on treballà fins que va ser acomiadat de TVE per participar en la tancada de Montserrat. L’adéu a la televisió significà el retorn a les activitats tècniques de Balañà, en l’empresa Balplasa Industrial que ell mateix va fundar.
La filmografia de Balañà inclou un altre títol curiós, possiblement de notable interès motòric: Fabricación del cigüeñal, de 1960.

Les motos de la pel•lícula: Proletariat i aristocràcia mecànica
Dues muntures ben diferents protagonitzen la cinta de Pedro Balañà: La Derbi 49, la popularíssima Derbi Paleta, i la NSU-Max una elegant i sofisticada màquina alemanya que arribava a l’Estat Español de la mà de la fàbrica Basca LUBE.

Paleta!
L’any 1960 es presenta la Derbi 65 a la fira de mostres de Barcelona. Una moto “de características y precio excepcionales”. Per produïr-la, la firma vallesana emprà els recursos apropiats per a grans volums de producció: un esquemàtic bastidor monobiga de xapa embotida i un senzill monocilíndric 2t resistent, provat i econòmic... afusellat sense complexes d’un Sachs alemany, i sense passar per caixa.
Quan el 1961 un decret redueix la cilindrada dels ciclomotors als 50cc, neix la Derbi 49. Gairebé exactament igual que la 65, però amb un cilindre de 38 mm de diàmetre que deixava la cilindrada en 49,7cc. La nova Derbi va ser un encert comercial i empresarial: de les cadenes de muntatge de la planta de Martorelles en van sortir centenars de milers, que literalment motoritzaren als espanyols que no tenien possibles per adquirir un Seat 600. El seu destí “currante” fa fer que passés a la posteritat coneguda com a Derbi “Paleta”. Un nou canvi en la reglamentació, el 1965, significarà l’aparició de la seva successora mecànica, la Antorcha, model amb el que comparteix gran part dels elements, entre ells el característic bastidor de planxa embotida.
La Derbi 49 va significar per a molts l’accés al món motoritzat i l’adéu a la cansada bicicleta. Mitjà de transport econòmic, eina de treball o vehicle de lleure, la modesta paleta és recordada amb afecte per tots els qui la van fer córrer.

De Neckarsulm a Barakaldo
En l’Espenya de la postguerra proliferaren els productors de motos. Des de petits tallers que fabricaven de forma artesanal a autèntiques factories: gairebé tot l’espectre fabril hi era representat. Lube, empresa situada a Luchana (Barakaldo), es movia més a prop dels paràmetres industrials que dels artesanals. LUis Bejarano, enginyer format a la firma Douglas a Bristol (U.K.), en va ser el fundador. De l’empresa en van sortir models reeixits fins a la clausura de la fàbrica el 1967: Renn, Condor, Yak... Lube importava i venia sota la marca LUBE-NSU l’exclusiva, refinada i elegant NSU-Max.
La Max va sortir al mercat Alemany el 1952, i es va fabricar en 3 versions: StandardMax (amb frens de tambor de fosa), Spezialmax (amb frens d’alumini i dipòsit de més capacitat), i Supermax (darrer model, ja amb suspensió posterior tradicional i motor de 18 CV).



Concebuda per l’enginyer Albert Roder, la Max era un compendi de tecnologia i disseny: línies elegants, multitud de solucions originals al motor i la part cicle. Ocult en el motor trobem el que possiblement sigui el tret mecànic més característic de la Max: el sistema de distribució “Ultramax”, on l’arbre de lleves és accionat per dues bieles, de forma semblant a les rodes d’una locomotora a vapor. La Supermax va deixar de fabricar-se el 1963, amb vora 100.000 unitats produïdes i havent influït en els constructors d’arreu del món.


I un motocarro, i més...
En una pel•lícula d’ambientació urbana hi abunda la població automotriu, que no passa desapercebuda a l’espectador sensible a la xapa embotida, el tub soldat, els paliers, escapaments, juntes cardan i transmissions diverses: el motocarro de l’editorial, estranys scooters, Seat 600, Renault Gordini, la Bultaco Metralla 62 del futur cunyat d’en José Luis, Ossa i Montesa de competició... i d’altres moradors mecànics dels carrers dels anys 60.