On any Sunday
Direcció: Bruce Brown
Guió: Bruce Brown
Producció: Bruce Brown, Steve McQueen
Intèrprets: Mert Lawwill, Malcolm Smith, Steve McQueen
Música: Dominic Frontiere
País: EUA
Any d'estrena: 1971
Durada: 1h 36min
Motos, plàstica i lírica
Un documental rodat el 2009 donaria una visió de les motos com un món de somriures, d’espais oberts, de llibertat i de diversió com el que ens presenta Bruce Brown a On Any Sunday?
Bruce Brown (San Francisco, Califòrnia, 1937) va estrenar On Any Sunday el 1971, després de convertir-se en un reputat realitzador gràcies al documental sobre el món del surf The Endless Summer, estrenat el 1966. Els diners que li proporcionà aquest film li permeteren emprendre l’aventura de rodar un documental sobre el món de les motos, una empresa de notable dificultat tècnica i cost elevat, ja que suposava filmar vehicles en constant moviment, de vegades cobrint llargues distàncies, en punts molt distants dels EUA.
A més de dirigir i escriure el guió de la pel·lícula, Bruce Brown va ser-ne coproductor juntament amb l’actor Steve McQueen, que té un paper de certa rellevància en alguns passatges del film.
El resultat és un documental que traspua optimisme i admiració cap a les motos i el seu univers, de factura impecable, rodat amb molta plasticitat i, en determinats moments, fins i tot lirisme. És considerada de forma gairebé unànime la millor de les pel·lícules mai realitzades sobre el món de la moto.
El flat-track: Do it on the dirt
El flat-track és una modalitat del dirt-track molt popular als EUA. Es corre en pistes ovals de terra premsada, sempre donant voltes en sentit antihorari. La prova reina d’aquesta especialitat és la milla, que es corre en un òval de 1.609 metres de corda: en 6 mànigues classificatòries de 10 voltes se seleccionen els 20 pilots que disputaran la màniga final, de 25 voltes de durada. Les motos cubiquen 750cc i tan sols porten fre a la roda posterior. Tant el fre com el canvi, s’accionen des de la banda dreta de la moto. El peu esquerre, calçat amb una bota amb protecció metàl·lica, s’utilitza per controlar la derrapada en els dos amplis i velocíssims revolts del circuit. Les proves de flat-track són curtes, i l’acceleració de les motos és molt important. La sortida és un dels moments claus de la cursa, i en les rectes, els pilots assoleixen velocitats superiors als 210 km/h. Entren als revolts inclinant com si d’una moto d’asfalt es tractés i, quan l’adherència dels pneumàtics arriba al límit, tallen gas per provocar el derrapatge de la roda posterior, que controlen amb el puny del gas i el contramanillar. La velocitat mitjana per volta és d’uns 160 km/h.
La moto de la pel·lícula:
Les flat-trackers de Harley Davidson
Amb bastidor rígid i motor de vàlvules laterals, la Harley Davidson KR va ser el cavall de batalla de la marca de Milwakee en les curses de flat-track del 1952 al 1969. Les xifres de la XR no són en absolut espectaculars (48 cv, 150 kg), però llavors la reglamentació limitava la cilindrada dels motors de vàlvules en culata (OHV) a 500cc, i la KR gaudia d’un notable avantatge en la cilindrada respecte a la competència anglesa. El 1969, la KR 750 vencé el seu darrer campionat pilotada per Mert Lawwill (pilot i excel·lent preparador) , que havia millorat la seva muntura desenvolupant un bastidor amb noves cotes de direcció i suspensió posterior.
El 1970 canvia la normativa tècnica del campionat AMA i se suprimeix la diferència de cilindrades. Harley, conscient que les velles KR ja no eren competitives per lluitar contra les motos angleses, surt del pas creant un nou model muntant el motor XL (OHV) en els antics bastidors KR. En referència a les culates de fosa del motor d’origen Sportster, a aquest nou model se l’anomena Iron-XR. Ni el vell bastidor, ni el motor (pesat i amb problemes de refrigeració), estaven a l’alçada de la finalitat a la qual es volia destinar la moto: guanyar curses.
El 1972 Harley estrenà una nova XR750, anomenada Alloy-XR perquè ja muntava el nou motor XL amb culates i cilindres d’alumini. El nou motor era més lleuger, potent i fiable. Alimentat per dos carburadors Mikuni de 36 mm, rendia 90 cavalls, vint més que el seu predecessor. Muntat en un nou i lleuger bastidor de tub d’acer d’alta resistència, el conjunt no arribava als 120 kg de pes. Aquesta moto completament nova debutà vencent en el AMA Grand National Championship el 1972, pilotada per Mark Brelsford.
La XR750 és la moto que ha guanyat en més ocasions el campionat AMA de flat-track (ho ha fet en més de vint-i-cinc ocasions, amb pilots de renom com Jay Springsteen o Scott Parker), lluitant contra màquines tècnicament molt més sofisticades. Com pot ser que una moto concebuda fa gairebé 40 anys no tan sols continuï donant guerra, sinó que sigui la màquina a
batre? Sembla ser que la configuració del motor (un V a 45º de cursa llarga) permet una entrega de potència continuada i suau, perfecta per controlar el derrapatge i aconseguir una altíssima velocitat de pas pels revolts del circuits ovals.
La XR750 formava part del catàleg de Harley-Davidson fins el 1980. A partir de llavors i fins el 1990, la firma de Milwakee tan sols en va vendre el motor, perquè els pilots preferien muntar la resta de la moto fent ús de components especials. En l’actualitat, Harley ven les peces del motor per separat, perquè les XR es munten com un mecano amb components elaborats per preparadors especialitzats.
Amb una línea molt particular que combina un conjunt dipòsit-seient estilitzat i lleuger amb el massiu i rotund bicilíndric, la nissaga XR és un cas insòlit de longevitat i estil en un món tan subjecte a canvis com és la competició.
Direcció: Bruce Brown
Guió: Bruce Brown
Producció: Bruce Brown, Steve McQueen
Intèrprets: Mert Lawwill, Malcolm Smith, Steve McQueen
Música: Dominic Frontiere
País: EUA
Any d'estrena: 1971
Durada: 1h 36min
Motos, plàstica i lírica
Un documental rodat el 2009 donaria una visió de les motos com un món de somriures, d’espais oberts, de llibertat i de diversió com el que ens presenta Bruce Brown a On Any Sunday?
Bruce Brown (San Francisco, Califòrnia, 1937) va estrenar On Any Sunday el 1971, després de convertir-se en un reputat realitzador gràcies al documental sobre el món del surf The Endless Summer, estrenat el 1966. Els diners que li proporcionà aquest film li permeteren emprendre l’aventura de rodar un documental sobre el món de les motos, una empresa de notable dificultat tècnica i cost elevat, ja que suposava filmar vehicles en constant moviment, de vegades cobrint llargues distàncies, en punts molt distants dels EUA.
A més de dirigir i escriure el guió de la pel·lícula, Bruce Brown va ser-ne coproductor juntament amb l’actor Steve McQueen, que té un paper de certa rellevància en alguns passatges del film.
El resultat és un documental que traspua optimisme i admiració cap a les motos i el seu univers, de factura impecable, rodat amb molta plasticitat i, en determinats moments, fins i tot lirisme. És considerada de forma gairebé unànime la millor de les pel·lícules mai realitzades sobre el món de la moto.
El flat-track: Do it on the dirt
El flat-track és una modalitat del dirt-track molt popular als EUA. Es corre en pistes ovals de terra premsada, sempre donant voltes en sentit antihorari. La prova reina d’aquesta especialitat és la milla, que es corre en un òval de 1.609 metres de corda: en 6 mànigues classificatòries de 10 voltes se seleccionen els 20 pilots que disputaran la màniga final, de 25 voltes de durada. Les motos cubiquen 750cc i tan sols porten fre a la roda posterior. Tant el fre com el canvi, s’accionen des de la banda dreta de la moto. El peu esquerre, calçat amb una bota amb protecció metàl·lica, s’utilitza per controlar la derrapada en els dos amplis i velocíssims revolts del circuit. Les proves de flat-track són curtes, i l’acceleració de les motos és molt important. La sortida és un dels moments claus de la cursa, i en les rectes, els pilots assoleixen velocitats superiors als 210 km/h. Entren als revolts inclinant com si d’una moto d’asfalt es tractés i, quan l’adherència dels pneumàtics arriba al límit, tallen gas per provocar el derrapatge de la roda posterior, que controlen amb el puny del gas i el contramanillar. La velocitat mitjana per volta és d’uns 160 km/h.
La moto de la pel·lícula:
Les flat-trackers de Harley Davidson
Amb bastidor rígid i motor de vàlvules laterals, la Harley Davidson KR va ser el cavall de batalla de la marca de Milwakee en les curses de flat-track del 1952 al 1969. Les xifres de la XR no són en absolut espectaculars (48 cv, 150 kg), però llavors la reglamentació limitava la cilindrada dels motors de vàlvules en culata (OHV) a 500cc, i la KR gaudia d’un notable avantatge en la cilindrada respecte a la competència anglesa. El 1969, la KR 750 vencé el seu darrer campionat pilotada per Mert Lawwill (pilot i excel·lent preparador) , que havia millorat la seva muntura desenvolupant un bastidor amb noves cotes de direcció i suspensió posterior.
El 1970 canvia la normativa tècnica del campionat AMA i se suprimeix la diferència de cilindrades. Harley, conscient que les velles KR ja no eren competitives per lluitar contra les motos angleses, surt del pas creant un nou model muntant el motor XL (OHV) en els antics bastidors KR. En referència a les culates de fosa del motor d’origen Sportster, a aquest nou model se l’anomena Iron-XR. Ni el vell bastidor, ni el motor (pesat i amb problemes de refrigeració), estaven a l’alçada de la finalitat a la qual es volia destinar la moto: guanyar curses.
El 1972 Harley estrenà una nova XR750, anomenada Alloy-XR perquè ja muntava el nou motor XL amb culates i cilindres d’alumini. El nou motor era més lleuger, potent i fiable. Alimentat per dos carburadors Mikuni de 36 mm, rendia 90 cavalls, vint més que el seu predecessor. Muntat en un nou i lleuger bastidor de tub d’acer d’alta resistència, el conjunt no arribava als 120 kg de pes. Aquesta moto completament nova debutà vencent en el AMA Grand National Championship el 1972, pilotada per Mark Brelsford.
La XR750 és la moto que ha guanyat en més ocasions el campionat AMA de flat-track (ho ha fet en més de vint-i-cinc ocasions, amb pilots de renom com Jay Springsteen o Scott Parker), lluitant contra màquines tècnicament molt més sofisticades. Com pot ser que una moto concebuda fa gairebé 40 anys no tan sols continuï donant guerra, sinó que sigui la màquina a
batre? Sembla ser que la configuració del motor (un V a 45º de cursa llarga) permet una entrega de potència continuada i suau, perfecta per controlar el derrapatge i aconseguir una altíssima velocitat de pas pels revolts del circuits ovals.La XR750 formava part del catàleg de Harley-Davidson fins el 1980. A partir de llavors i fins el 1990, la firma de Milwakee tan sols en va vendre el motor, perquè els pilots preferien muntar la resta de la moto fent ús de components especials. En l’actualitat, Harley ven les peces del motor per separat, perquè les XR es munten com un mecano amb components elaborats per preparadors especialitzats.
Amb una línea molt particular que combina un conjunt dipòsit-seient estilitzat i lleuger amb el massiu i rotund bicilíndric, la nissaga XR és un cas insòlit de longevitat i estil en un món tan subjecte a canvis com és la competició.
No hay comentarios:
Publicar un comentario