Dir: Roger Donaldson
Int: Anthony Hopkins, Lana Antonova, Juliana Bellinger, Chris Bruno, Martha Carter, Jessica Cauffiel.
Nova Zelanda - EUA, 2005, 127 min.
Un jubilat a 300km/h
Quan els afeccionats a les motos sentim parlar de Nova Zelanda, possiblement ens vingui a la memòria un nom: el malaguanyat John Britten (1950-1995), genial arquitecte-enginyer que projectà i realitzà una de les motos més fascinants de la història de les dues rodes, la Britten V-1000.
Desde que el 2005 s’estrenà The world’s fastest Indian, un nou nom quedarà associat al món del motor neozelandès: el de l’inveterat Burt Munro (1899-1978), peculiar personatge que consagrà la vida a desenvolupar i perfeccionar una motocicleta per batre rècords de velocitat: la Munro Special. Entre els dos kiwis trobem curiosos paral·lelismes: tots dos van desenvolupar motos amb motor en “V”, i tots dos eren partidaris del “si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”.
El film de Roger Donaldson (estrenat a Espanya com a Burt Munro: Un sueño, una leyenda) és un biopic sobre l’epopeia de Burt Munro, un pilot no professional neozelandès que amb la Munro Special, una vella Indian Scout de 1920 modificada per ell mateix, va batre 3 rècords del món de velocitat a la Speed week que cada estiu se celebra al llac salat de Bonneville (Utah, USA).
Munro va participar diverses vegades en aquest certamen, sempre en la categoria de motos de cilindrada inferior a 1000cc. El 1962 va establir el rècord en 178,97 mph (288 km/h). El 1967 la Munro Special va volar a 183,59 mph (295,44 km/h), assolint en les proves de classificació les 190 mph (305,89 km/h). Durant la prova, abans de patir un accident, la Indian més ràpida del món havia estat cronometrada a 205,7 mph (331 km/h). Munro tenia 68 anys, i la Munro Special, 47.
Donaldson ja havia rodat un documental sobre el seu compatriota l’any 1971, amb Munro encara en vida. Batejà el film amb el suggerent títol de Burt Munro: offerings to the god of speed (Burt Munro: ofrenes al Déu de la velocitat). Més de vint anys després, el mateix Donaldson emprenia el rodatge del llargmetratge The world’s fastest Indian, basat en la vida del, possiblement, més curiós dels pilots neozelandesos. Amb un pressupost i una producció a l’alçada de la història, el resultat és una de les considerades millors pel·lícules mai rodades sobre el món de la moto.
LA MOTO DE LA PEL.LÍCULA
Indian Scout de 1920, pionera de la nissaga Scout
Indian fou una de les grans marques nord-americanes del segle XX, junt amb la popular Harley-Davidson. Fundada per George Hendee i Oscar Hendstrom, dos tècnics relacionats amb el món del ciclisme, Indian va fabricar motocicletes des del 1901 fins a principis de la dècada dels 50. Pintades sempre d’un vermell llampant, les Indian ben aviat varen aconseguir un notable èxit comercial i esportiu: en la segona dècada del segle vint, Indian era el primer fabricant del món (el 1913 varen sortir 39.000 unitats de la planta de Springfield, Massachussets). Entre els models més reeixits de la marca americana destaquen les Scout i les Chief.
El model Scout, va començar a fabricar-se el 1920. Projectada pel pilot irlandès Charles B. Franklin, es tracta d’una moto propulsada per un motor bicilíndric en “V” de 37 polzades cúbiques (596 cc), refrigeració per aire, vàlvules laterals i alimentat per un únic carburador situat entre les dues culates. La Scout no disposava de suspensió posterior, i la suspensió davantera es confiava a una curiosa forquilla de bieletes i ballesta horitzontal. Tan sols disposava de fre en la roda posterior. El 1927 el bicilíndric de la Scout va créixer fins les 45 polzades cúbiques (745cc), i el 1928 el mateix Franklin redissenyà completament la part cicle creant un model nou batejat com a Scout 101. La Scout 101 és considerada la més reeixida de les creacions de la marca de Springfield, i entre les millores que incloïa respecte la predecessora destacaven un nou bas
tidor més rígid amb una superior distància entre eixos i un seient més baix, fre en la roda davantera i la suspensió anterior redissenyada.El 1932 la Scout 101 va heretar el bastidor del model Chief, convertint-se en una moto pesada i en general de prestacions inferiors a les de la seva predecessora, fet que provocà, el 1934, la sortida al mercat de la Sport Scout. Cap dels models Scout posteriors a la 101 va obtenir tant d’èxit. El 1949 es van muntar les darreres unitats de la nissaga Scout: les Super Scout de 440cc i motor twin paral·lel d’origen Torque.
La Munro Special: Caçarrècords home made
Gairebé 40 anys de desenvolupament continuat varen deixar en la Munro Special poques peces de la Indian Scout original. Tant el bastidor com el motor varen ser profundament modificats per convertir la vella Scout en una autèntica caçarècords home made. Munro anava desenvolupant la seva muntura fent ús de la intuïció i de la prova-error. Fonia al seu garatge les peces fent servir aliatges que ell mateix definia, mecanitzava a base de llima els arbres de lleves, convertia eixos d’automòbil en lleugeres bieles de competició.
El motor de la Munro Special manté pocs elements del biclíndric Scout original, i al llarg de la seva vida va patir infinites modificacions: els primers rècords els obtingué en la versió de 51 polzades cúbiques (850cc), mentre que en la darrera versió del propulsor la cilindrada era de 992cc, sempre emprant cilindres i pistons de factura Munro. La distribució per vàlvules laterals va deixar pas a un sistema de varetes i balancins en unes culates dissenyades també per l’entusiasta neozelandès. El carenat, semblant al fuselatge d’un avió, va ser dissenyat especialment per a la Munro Special i originalment era fet de planxa d’alumini. La versió amb la que es varen aconseguir els rècords mundials era de fibra de vidre, amb uns curiosos estabilitzadors posteriors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario