Dissabte, 21 de novembre: ¡Venga Poderosa, vámonos!

El Puente

Director: Juan Antonio Bardem
Guió: Juan Antonio Bardem, Javier Palmero, Daniel Sueiro
Producció: Arte 7
Intèrprets: Alfredo Landa, la Poderosa i molts més.
Música: José Nieto
Any d’estrena: 1977
País: Espanya
Durada: 1h 44min

Venga Poderosa, vámonos!
És Alfredo Landa el nostre Peter Fonda? És El Puente l’Easy Rider del motorista llatí?
El Puente va estrenar-se el 1977 i va ser la primera pel·lícula dirigida per Juan Antonio Bardem (Madrid, 1922-2002) acabada la dictadura. Bardem va fer els primers passos en el cinema juntament amb Luis García Berlanga (va participar en el guió de Bienvenido, Mr. Marshall), i ja en solitari va obtenir reconeixement internacional amb Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor (1956). Amb El Puente, Bardem dóna la seva visió de l’Espanya de la transició a través del viatge que Juan Gómez, oficial mecànic, fa un cap de setmana de pont en direcció a un utòpic Torremolinos, suposat paradís farcit de sueques desitjoses de mascles ibèrics.
En aquesta road-movie tragicòmica hi destaca la interpretació d’Alfredo Landa, que comparteix protagonisme amb la Poderosa, una Impala tunejada segons els gustos de l’època.

Lectures colaterals
“Qué imbécil, me quedé dormido. No se puede ser tierno en esta vida. Dónde están esas suecas, ja, ja, que me las como. Me pongo a cantar “cuando calienta el sol aquí en la playa”, y aún no ha amanecido cuando tiro las hojas del periódico al aire y después de hacer unas cuantas flexiones convenzo a la Poderosa con sólo un par de intentos y nos lanzamos hacia abajo queriéndonos mucho. La carretera está solitaria y me propongo andar dos o tres mil kilómetros de golpe antes de parar a tomar café.”

La primera lectura a la qual ens remet El Puente és Solo de moto, la novel.la de Daniel Sueiro en la qual es basa el guió de la pel·lícula. Periodista i escriptor (premi nacional de literatura el 1959 per Los Conspiradores), Sueiro va publicar la novel·la Solo de Moto el 1967. Amb humor, tremp, i un estil personal i directe, Solo de Moto descriu el viatge d’un aprenent de mecànic cap a un idíl·lic Torremolinos, fugint del Madrid canicular, gris i asfixiant, cavalcant la Poderosa (una Ducati Sport 48cc).

* * *

“Pero a partir de aquella noche ya no montamos ningún servicio de vigilancia. Ni siquiera cuando llegamos a Etiopía, donde estábamos rodeados de bandidos. Decidimos tácitamente que si teníamos que morir preferíamos hacerlo cómodamente, en la cama; no muertos de sueño y cabeceando.”

Publicat el 1963, Operación Impala, de Manolo Maristany, és sens dubte el títol més reconegut de la literatura motorista escrita en castellà. Narra l’expedició que van fer 3 prototips Montesa al llarg de 20.000 km travessant Àfrica, de Ciutat del Cap a Tunis. La integraven Oriol Regàs, Rafa Marsans, Tei Elizalde, Enrique Vernis i Maristany (que era el cronista i fotògraf de l’expedició), a més dels 3 prototips Montesa i un vehicle tot terreny. Operación Impala descriu les aventures africanes amb ritme, detall i sentit de l’humor: els preparatius, un viatge curull d’anècdotes, i l’arribada a Barcelona, on foren rebuts com a autèntics herois. Operación Impala és de lectura obligada per als impaleros, imprescindible per als motoristes en general i recomanable per als afeccionats a la literatura de viatges.

La moto de la pel.lícula

Impala: Esplugues-Àfrica-Esplugues
La Montesa Impala és el model més reeixit i popular de tota la producció de la firma d’Esplugues. Les múltiples versions que se’n van fabricar sumen més de 55.000 unitats produïdes, del 1962 al 1972 (sense comptar el remake batejat com a Impala 2, fabricat entre el 1982 i 1988).
Remuntem-nos a l’any 1958: un jove Leopoldo Milà (Barcelona, 1921-2006) agafava la direcció del departament tècnic de Montesa després de la marxa de l’empresa de F. X. Bultó (juntament amb la majoria de l’staff tècnic), per fundar Bultaco. La primera moto nascuda en aquesta nova era de Montesa seria una moto moderna i de línia senzilla i elegant, propulsada pel primer motor monobloc (motor i canvi integrats en el mateix càrter) fabricat per Montesa.
Tres prototips del nou model van travessar Àfrica de sud a nord, en l’Operación Impala, una expedició summament popular i que donà nom al nou model.
La Montesa Impala és d’una època en què amb poques modificacions les motos s’adaptaven a les disciplines més dispars: la Impala servia per dur el pagès al tros, per sortir a passejar, per travessar Àfrica, per competir en campionats de velocitat i per guanyar les 24 hores de Montjuïc. Tot en base al senzill monocilíndric de 2 temps i un superestable bastidor de bressol simple.

Alguns dels derivats de la Impala varen ser molt populars, d’altres eren raress o models fabricats en petites sèries:

Impala: model base amb motor de 175cc, 10.5 CV i 4 velocitats.
Impala comando: model econòmic amb llandes de ferro i motor de 9CV.
Impala Sport: Versió esportiva amb manillar baix, fre davanter de doble lleva, canvi de relació tancada i motor de 18CV.
Impala Sport 250: top de la gamma Impala, amb motor de 27 CV i canvi de relació tancada.
Kenya: Model lleuger i estilitzat amb llandes de 18”, dipòsit de menor capacitat i motor més potent i elàstic que la versíó estàndar.
Enduro: Adaptació de la impala a proves de fora carretera.
Texas: Versió “trail” de la impala, amb el tub d’escapament elevat i el fre de doble lleva d’orígen Sport.
Impala Cross 175/250: Versió per a les curses de motocròs de la Impala, amb dues motoritzacions.
Impala 2: Remake fabricat del 1982 al 1988, amb llandes integrals, encesa electrònica, alguns components de plàstic i dipòsit en fibra.


La Montesa Impala va ser premiada amb un Delta d’Or de disseny industrial el 1962. El mateix Leopoldo Milà va ser el pare de nous models de gran èxit, entre ells la Montesa Cota 247, distingida amb un Delta de Plata el 1967.
Milers d’Impales campen encara alegrement per les carreteres. Algunes impecablement restaurades, d’altres lluint orgulloses la pàtina que deixen dècades de serveis prestats. El característic petar del motor, el dipòsit arrodonit i el seient de guitarra i , en definitiva, la formidable honestedat del disseny de Polín Milà, continuen sent un referent en la producció motociclista estatal.

I si algú es queda amb ganes d’Impala (i/o de Montesa), pot atansar-se al MNACTEC de Terrassa, on s’exposa de forma permanent la col·lecció Permanyer en la mostra “VIVA Montesa!”. Una oportunitat de veure unes màquines magnífiques exposades com el que molts sentim que són: quelcom més que simples mitjans de transport.